Radioactivitat
El ser humà des de sempre ha estat exposat a fonts naturals de radioactivitat, com el subsòl, l’aigua o el gas radó. Més recentment, s’han afegit fonts artificials procedents de proves atòmiques, alguns dispositius mèdics i també materials de construcció.
Què és la radioactivitat
La radiació ionitzant o radioactivitat és un fenomen físic d’alguns elements que es desintegren de manera espontània en elements més estables. En aquest procés emeten partícules d’alta energia (alfa, beta, gamma, X i neutrons) que tenen la propietat de travessar cossos opacs o ionitzar gasos.
A la llar, els amidaments de radioactivitat més importants corresponen a la radiació gamma i al gas radó, com a font de radiació alfa.
La radiació gamma presenta un nivell energètic alt i és molt penetrant al cos huma. El greu dany que genera a les cèl·lules és utilitzat en la medicina i l’alimentació per a esterilitzar, és a dir, per a eliminar les bactèries.
La radiació alfa presenta un major poder energètic que la radiació gamma, però és menys penetrant. No obstant, acostuma a penetrar a l’organisme a partir de la respiració de gas radó.
Efectes a la salut
L’efecte ionitzant proporciona energia suficient per a arrencar electrons dels àtoms de les cèl·lules del cos humà. Es poden produir reaccions químiques no desitjades que generin alteracions en els cromosomes i les membranes de les cèl·lules. La posterior fragmentació i reproducció d’aquestes cèl·lules pot estendre aquestes alteracions al material genètic (ADN).
Els efectes negatius que causa la radioactivitat en els òrgans i teixits depèn de la dosi rebuda o absorbida, el tipus de radioactivitat i de la sensibilitat dels diferents òrgans i teixits.
Dosis baixes de radiació ionitzant contínues amb el temps són suficients per a augmentar el risc d’efectes a llarg termini, com ara el càncer o danys cerebrals al fetus. Aquest fenomen és conegut com a efecte Petkau i per aquest motiu s’aconsella evitar amb la mesura del possible elements radioactius a la llar, encara que siguin de baixa emissió.
L’Organització Mundial de la Salut qualifica la radioactivitat com a cancerigen pels greus danys que genera a la pell i als òrgans del cos humà.
Materials de construcció
Els materials de construcció poden sotmetre a les persones que habiten o treballen als edificis a unes dosis majors de radiacions de les que rebria en un entorn natural. Convé evitar els materials radioactius en la mesura del possible, a fí d’evitar efectes a llarg plaç.
En general els materials de construcció que utilitzen residus o bé pedres de formació més recent com les pedres volcàniques contenen majors elements radioactius, com el Tori-232, el radi-226 i el potassi-40. Entre aquests elements podem trobar el granit, el bassalt o formigons als que s’hagin afegit cendres volants.
Per altra banda, materials de procedència orgànica com la fusta, o derivats de pedres sedimentàries com el guix natural o la sorra de pedra calcària proporcionen valors de radioactivitat baixos.
Així doncs, la matèria primera utilitzada és el principal factor que determina la radioactivitat dels materials de construcció com per exemple els maons o les rajoles.
Mesurar la radioactivitat
L’amidament de la radioactivitat inclou mesurar la taxa d’impulsos, així com el mesurament i registre de la concentració de radó.
Es mesuren els impulsos radioactius de materials de construcció, aparells i instal·lacions sospitosos de radioactivitat. Poden utilitzar-se diferents aparells de mesura, essent els més habituals el tub comptador Geiger-Müller o el comptador de centelleig.
En bioconstrucció es considera que a l’interior de l’habitatge els valors mesurats de radioactivitat com a molt haurien de ser un 50% dels valors obtinguts al medi natural local.
T’interessa un amidament de radioactivitat?
T’interessa un amidament de radioactivitat?