Contaminació per metalls pesants

Els metalls pesants són aquells amb una densitat com a mínim cinc vegades superior a la de l’aigua. Resulten tòxics i provoquen danys a la salut quan la seva concentració és excessiva en l’ambient.

En algunes ocasions es detecten en la pols d’habitatges i oficines. En la següent llista es detallen els metalls pesants més problemàtics i on poden trobar-se:

• Antimoni (Sb): Retardants de flama
• Arsènic (As): protectors de fusta, mata-rates
• Cadmi (Cd): rajoles
• Cobalt (Co): pintures velles i vernissos
• Crom (Cr): protectors de fusta, mobles de cuir
• Coure (Cu): protectors de fusta
• Estany (Sn): protectors de fusta, insecticides, PVC
• Mercuri (Hg): Insecticides, mobles de cuir, fluorescents, bateries, termòmetres vells, llums de baix consum, empastaments dentals
• Níquel (Ni): Monedes, vidres
• Plom (Pb): miralls, vidre, vidre, pintures velles i vernissos, combustibles vells, canonades velles
• Zinc (Zn): Retardants de flama, insecticides

Els efectes dels metalls pesants solen ser difícils de relacionar amb la seva presència, ja que el seu poder contaminant és acumulatiu, no és immediat i no afecta totes les persones per igual.

En general, poden causar els més diversos símptomes de malaltia: danys hepàtics i renals, trastorns nerviosos, infeccions, al·lèrgies, anèmia, deformacions òssies i càncer. No es degraden en el cos, sinó que es dipositen i s’acumulen en els ronyons, per exemple, els ossos o la pell (especialment en el teixit gras subcutani).

Cada metall té també les seves peculiaritats, per exemple, el plom perjudica la capacitat reproductiva: disminueix l’esperma i augmenta els parts prematurs i avortaments. Afortunadament, els nivells exteriors han disminuït amb l’aparició de la gasolina sense plom.

En cas de sospita de malaltia mediambiental, com sensibilitat química múltiple o fibromiàlgia, o detecció prèvia de metalls pesants en anàlisi de sang, s’aconsella el seu mesurament en la pols de la llar i / o l’oficina.

A continuació, s’ha de buscar les possibles fonts dels elements mesurats. Si cal, es poden prendre mostres de la superfície del material sospitós i analitzar-lo.

Localitzades les fonts s’han d’eliminar. Cada metall té el seu procediment.

Per exemple, el mercuri vessat pel trencament d’un termòmetre s’ha de dipositar immediatament en una bossa de plàstic segellada i portar-se a un punt de recollida de residus especials. Mai ha d’eliminar-se amb una escombra o una aspiradora, ja que es reparteix més ràpidament per la pols i fins i tot l’aire interior, podent agreujar el problema.