CONTAMINANTS DE L’AIRE INTERIOR

És indubtable que els productes químics han permès millorar les condicions de vida de les persones. Malgrat tot, es coneix des de fa temps que algunes substàncies químiques que es comercialitzen poden afectar greument la salut humana i el medi ambient.

Els efectes de l’exposició a contaminació ambiental solen produir-se a llarg termini. S’associa a diversos trastorns neurològics, trastorns de la reproducció i del desenvolupament, malalties respiratòries, asma i al·lèrgies, alteracions del sistema hormonal, disfuncions del sistema immunològic, obesitat i càncer.

L’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (EPA) estima que el 72% de l’exposició a químics que pateixen les persones es produeix en interiors. No obstant això, la legislació sobre contaminació ambiental se centra en l’aire exterior, el qual està sotmès a monitoratge i un estricte control per part de les autoritats.

Les principals fonts de tòxics en l’espai interior són les següents:

• Àcars
• Formaldehid i dissolvents
• Gas Radó
• Gasos inorgànics
• Fongs i floridura
• Metalls pesants
• Partícules i fibres
• Retardants del foc, plastificants i pesticides

A l’hora de localitzar-los és important valorar els següents aspectes:

• Els residents han de reflexionar si han aparegut problemes de salut des que han canviat de lloc de residència o des que l’han reformada.
• Anàlisi del sistema constructiu i dels materials presents, antiguitat de l’habitatge i de les reformes posteriors. A tall d’exemple, en cases dels anys 60 o 70 es poden trobar productes protectors de la fusta perillosos o metalls pesants procedents de residus industrials en materials de construcció. En canvi, en cases més modernes pot es sospitar de la presència de dissolvents i altres contaminants volàtils en pintures, escumes, coles o vernissos tòxics.
• Problemàtiques puntuals i aparentement superades com un incendi o una exterminació de plagues o fongs poden haver deixat residus tòxics.
• Hàbits de ventilació de l’habitatge o oficina

La detecció dels principals contaminants és possible mitjançant diferents mesuraments:

• Prova d’aire per a la detecció de substàncies volàtils. Es prenen mostres d’aire mitjançant bombament que reaccionen en mitjans reactius.
• Proves de pols amb l’aspiració de pols recent. Permet conèixer la presència de substàncies nocives difícilment volàtils i metalls.
• Les proves de material permeten identificar les fonts de substàncies nocives.
• Aparells d’indicació directa, només per a pocs tipus de tòxics.

En l’aire interior no hauria d’haver-hi més substàncies nocives que les que es troben a l’exterior.

En els habitatges amb prou feines hi ha valors límits legals. D’altra banda, els límits existents per a llocs de treball són poc exigents i estan més orientats a la seguretat dels treballadors que a la salut.

Hi ha múltiples recomandaciones per concentracions nocives en espais interiors, com la EUROPAEM o l’OMS. En bioconstrucció se solen utilitzar els valors límit de l‘SBM-2015 de l’Insitut für Baubiologie, i els de la AGÖF (Grup de Treball dels Instituts d’Invenstigación d’Ecologia d’Alemanya), els valors indicatius són els més restrictius i detallats per a una major quantitat de substàncies nocives.