GEOMETRIA SAGRADA

A la natura, trobem patrons, dissenys i estructures, des de les partícules més minúscules fins al gran cosmos.

Etimològicament geometria significa “mesurar la Terra” (geo, “terra”, metria, “mesura”).

La geometria sagrada són les formes i patrons perfectes que formen les plantilles fonamentals per a la vida a l’univers. Es diu que tot patró natural de creixement o moviment es remunta a una o més formes geomètriques.

Antigament no es coneixien ni l’àlgebra ni la trigonometria. Ni tan sols es coneixien els decimals. La geometria permetia traçar les obres, era l’únic recurs que es disposava.

El cercle, el quadrat, el rectangle i el triangle són formes geomètriques elementals. Tradicionalment s’han considerat les formes sagrades. Els mestres constructors els utilitzaven ja fa 7.000 anys per a ubicar els elements arquitectònics i construir murs, voltes o estructures.

Tradicionalment, es considera que el cercle s’assembla a Déu i expressa la totalitat. En canvi, el quadrat és terrenal, humà. L’arquitectura sagrada reflecteix llavors l’estructura del cosmos.

L’element comú en totes les civilitzacions ha estat l’observació de el sol.

Si tracem unes línies en la direcció de les sortides i postes de sol durant el solstici d’hivern i d’estiu, s’obté el rectangle solsticial.

Aquest traçat està relacionat amb la latitud del lloc i es troba a totes les civilitzacions. A Barcelona, podem observar-lo a la planta de la Sagrada Família.

És un traçat que té com a intenció unir les energies de la Terra i les energies del Cosmos. Les antigues civilitzacions percebien que aquesta geometria permetia equilibrar l’energia de el lloc, fent-lo propici per a la vida i l’evolució personal. Aquesta característica tan peculiar origina que el triangle solsticial s’utilitzi per harmonitzar espais amb geopaties.

Avui dia, normalment en cases que segueixen els principis de la bioconstrucció, podem gaudir d’edificacions que estan recuperant la geometria sagrada.

Considerada la proporció divina, es troba tant en alguns traçats geomètrics com en la naturalesa: la closca d’un cargol, flors, nervadures de fulles ….

Representa una manera de dividir harmoniosament un quadrat. Es representa per la lletra φ (phi) grega = 1,618 … Es troba en totes les proporcions, de la mateixa manera que les relacions dels perímetres i les superfícies.

Aquest traçat regulador és tan perfecte (o sagrat) que es troba també en llunyanes cultures sense relació entre elles: Roma, l’Amèrica precolombina o el Japó. Un exemple famós és “El castell”, a Chichén Itza.

El mandala és un símbol espiritual en el budisme i l’hinduisme. El terme mandala procedeix del sànscrit, una antiga llengua índia, i significa “cercle”. El cercle es considera una forma màgica, sense principi ni fi, així com també es creu que l’univers no té fi.

En la seva forma més bàsica, els mandales són cercles continguts en un quadrat i disposats en seccions que s’organitzen al voltant d’un únic punt central.

Tot i que són extraordinaris com a obra d’art independent, els mandales tenen un significat simbòlic i meditatiu que va més enllà de la seva vibrant aparença.

El centre és un punt, que és un símbol considerat lliure de dimensions. S’interpreta com el punt de partida, el començament de la contemplació i la devoció al diví. A partir d’aquí, el punt està envoltat de línies i patrons geomètrics que simbolitzen l’univers, englobat pel cercle exterior que representa la naturalesa cíclica de la vida.

Es creu que els mandales representen diferents aspectes de l’univers i s’utilitzen com a instruments de meditació i símbols d’oració, sobretot a la Xina, Japó i el Tibet.

Diuen que la Flor de la Vida, un dels símbols més antics del món, representa l’ordre diví i matemàtic de la vida.

Formada per 19 cercles superposats de la mateixa mida interconnectats i espaiats uniformement (amb una simetria de sis plecs com un hexàgon). S’assembla a un conjunt de flors igualment proporcionades.

La composició no només és bella, sinó que té profunds significats simbòlics per a la nostra existència, la vida a la Terra i la formació de l’Univers.

Leonardo da Vinci estava especialment interessat en la forma i les proporcions matemàtiques de la Flor de la Vida i la seva connexió amb l’espai físic i la consciència humana.

Els historiadors creuen que el famós dibuix de l’Home de Vitruvi de Da Vinci va ser compost, al menys en part, basant-se en el símbol de la Flor de la Vida.

El símbol s’ha trobat en el Temple d’Osiris a Abydos (Egipte), a la Ciutat Prohibida de Pequín (Xina) i en molts altres llocs sagrats de tot el món.